Divagacions sobre el meu nom

DIVAGACIONS SOBRE EL MEU NOM
15 de Juny del 2007

“Sopera”:
Una sopera és per a posar-hi sopa.
La meva tia sempre feia broma que em volien posar així. I els meus germans s’enfadaven perquè deien que no era un nom per a una germana.

Bé. Tampoc seria tant terrible.
Ara se m’acut que la meva 'taradesa' potser ja ve de temps lluny, quan des del ventre de la meva mare vaig sentir a dir que em posarien Sopera. Suposo que en aquell moment vaig pensar que un nom així no el podia pas portar qualsevol persona i que, per tant, jo havia de ser diferent. I és clar, durant els nou mesos d’embaràs vaig estar capficada, pensant en la meva personalitat futura, i així no vaig poder sentir el meu nom veritable... I va ser el mateix dia del naixement, quan jo ja tenia les bases genètiques i psicològiques mig posades a lloc per arribar a ser com seria la Sopera de gran, que vaig sentir per primer cop el meu nom: "-Com es dirà?", "-Mariona".

Ah? Mariona? Potser inicialment vaig tenir una desil·lusió. Potser fins i tot vaig pensar que si em deia Mariona no podria arribar a ser, ni que m’ho proposés, algú mínimament especial. En un segon moment, i repetint mentalment ... (i dic mentalment perquè a aquesta edat, és a dir, acabada de néixer, encara no dominava el do de la parla, que els que em coneixeu sabeu que hi tinc certa facilitat. Seria de més gran, encara que no molt, que m’iniciaria en la pràctica de la monologació...). Així que repetint mentalment el meu futur (o ja present) nom, Mariona, ja no em va semblar tant terrible el canvi que en un primer moment havia titllat d'"improvisació sense cap gràcia". Mar-i-ona. No està malament. Mar-i-ona. De fet, sona bé i tot.

M’agrada l’aigua. Potser em passava això pel cap. Segurament aquests primers pensaments eren fruit d’haver-me passat nou mesos envoltada en aquest fluid. M’agrada el mar. El mar encara no l’havia vist mai. Seria un temps més tard que descobriria les estones de joc a la sorra, la frescor de l’aigua, la imprevisibilitat de l’onada, els records de la infància, el plaer de la carícia,... que estan immersos en el meu nom. Mar-i-ona.

Potser en aquell moment vaig decidir que, sense perdre mai la originalitat del nom de Sopera, intentaria adaptar mínimament la personalitat que havia creat per a mi en les llargues hores dins la matriu de la que és la meva mare (i és que, mira que en són i que llargues les hores de nou mesos en un lloc com aquell i sense res a fotre!) al nom que acabava de sentir. M’hi acostumaré, suposo que vaig pensar. El ser humà és adaptable per naturalesa. Això també ho aprendria més tard...

Mar-i-ona. Diuen que Mariona vol dir "petita ona enmig del mar". La profunditat de l’oceà, i la seva tranquil·litat i força, cada cosa al seu moment. Com a mínim donava de si. Sonava cada cop millor el meu nom. No m’agradaran els dolços. O no massa. Suposo que aquesta decisió es relacionava amb no descompensar la salabror del mot amb què m’identificaria. Però això ho vaig pensar fa molt de temps... Més de vint-i-tres anys.
Els que em coneixen, saben que la memòria no és el meu fort (I és que un oceà amaga tantes coses en la seva profunditat...!).
Potser d’aquí a uns anys –pensava- uns vint-i-tres anys, hauré oblidat això que dins aquest fluid em passa per les neurones i no tindrà res d’especial ser una becària que comença el doctorat en bioquímica a la UdG, que canta com i quan pot i que a vegades deixa anar tonteddies i més tonteddies tot esperant que els que l’envolten esbossin, només algunes vegades, un somriure.

El que sí que és veritat és que, amb el poc temps que porto per aquí (i 'per aquí' em refereixo per aquest món i aquesta consciència), déu n’hi do les anècdotes que he anat acumulant i que recordo, de les quals, en força d’elles sóc protagonista.

”Protagonista”:
Això em fa pensar en una obra de teatre. I de fet, la vida és una obra de teatre! El que passa és que alguns ens dediquem a improvisar. N’hi ha però, que intenten aprendre’s de memòria el paper...

Però això és tota una altra història.